A les parts baixes del vessant meridional de la Serra de l’Albera, trobem tot un seguit de petites basses i estanys, principalment dins dels termes municipals de La Jonquera, Cantallops i Sant Climent Sescebes. Gairebé tots aquests petits estanys o basses són de dimensions ben reduïdes, i només un parell superen l’hectàrea de superfície. Algunes d’aquestes petites zones humides tenen aigua permanentment o la major part de l’any, mentre que la majoria només en tenen en èpoques de fortes pluges –normalment a la primavera i a la tardor- restant només inundades temporalment. I aquesta temporalitat és precisament el que les fa més interessants des del punt de vista naturalístic, ja que són uns ecosistemes amb forts contrastos entre els períodes secs i els períodes d’inundació. Això, sumat al fet que totes aquestes zones es troben separades entre si, és a dir amb els hàbitats molt fragmentats, les converteix en uns ambients molt especials, la qual cosa fa que hi hagi espècies –tant vegetals com animals- molt diverses, interessants i escasses a casa nostra.
Entre les comunitats vegetals són destacables diverses espècies d’isòets, un gènere molt primitiu i antiquíssim, i una bona colla d’espècies rares o molt rares al nostre país, algunes de les quals no s’han citat enlloc més a Catalunya, tant d’hidròfits (espècies que viuen a dins l’aigua) com higròfits (espècies que necessiten molta humitat). Aquesta diversitat vegetal fa que algun d’aquests estanys fins i tot estigui catalogat com a zona d’interès botànic europeu.
Ja dins del regne animal, són molts els grups que hi són ben representats amb nombroses espècies: coleòpters (escarabats) aquàtics, odonats (libèl·lules), amfibis, etc. És molt destacable la presència d’algunes espècies de crustacis, la diversitat dels quals converteix als Estanys de l’Albera en un dels llocs més interessants de Catalunya pel que fa a aquest grup faunístic.
Pel que fa als ocells, en són moltes també les espècies que hi fan vida. Algunes només hi hivernen, d’altres hi crien o hi són estivals i algunes només hi estan de pas: són els migrants. I és en aquest darrer cas, el dels ocells migrants, potser per al que juguen un paper més important aquest seguit d’estanys i basses de l’Albera: quan les aus fan la seva migració prenupcial, és a dir, la migració de primavera, i es desplacen cap al centre i nord d’Europa, sovint en arribar a l’Albera es troben amb una forta tramuntana que els fa impossible seguir el seu viatge i es veuen obligats a fer parada i fonda en aquests estanys. Aquí hi romandran des de només unes hores fins a potser uns dies, alimentant-se i descansant, tot esperant que afluixi la tramuntana per seguir el seu viatge nord enllà.
En aquesta època, doncs, s’hi poden observar ocells que difícilment s’hi poden veure la resta de l’any: moltes espècies d’ànecs, ardèides com cigonyes, agrons, martinets, algunes limícoles, rapinyaires, etc.
La rellevància com a patrimoni natural del conjunt d’estanys i basses de l’Albera ha quedat sobradament demostrada en diferents estudis científics que s’hi han dut a terme al llarg dels anys en les més variades disciplines. Tot i això, aquestes zones continuen tenint unes figures i nivells de protecció insuficients -i a la pràctica, inútils- i continuen essent zones humides “de segona classe”, desconegudes i a vegades de mal trobar, molt lluny de la divulgació i protecció de què gaudeixen altres zones humides d’aquest país. Qui sap si és aquesta la seva sort…
Text: Albert Campsolinas